Els diferents tipus de missió del programa Apollo es van classificar utilitzant lletres (A,B,C... ). Per passar cada fase s'havia de completar amb èxit cada missió, de manera que si la B1 no anava bé es faria la B2, B3, ... i així fins que funciones o s'acabessin els fons pel programa. La missió que portaria al primer home a la lluna seria del grup G. Finalment les fases E i F es varen ajuntar en una sola missió i les posterior H, I i J es varen re-dissenyar per qüestions pressupostaries.
Les càpsules Apollo eren més grans i molt més complexes que les seves predecessores Gemini. No només portaven un tripulant més, havien de permetre la vida "còmodament" en l'interior del Modul de Comandament (CM) durant el temps que duraria el viatge a la Lluna.
La NASA determinava unes especificacions per a aquelles màquines i qualsevol petita variació feta a petició dels astronautes o degut a que s'anaven coneixen noves dades sobre com hauria de ser el viatge comportava una increïble quantitat de ramificacions en equips dependents, processos constructius, materials,... que amargava la vida als contractistes que les fabricaven.
En quant als astronautes, eren quasi tots pilots de prova d'avions militars, doncs es va considerar que era el perfil ideal. Per pilotar el CM hi havien més de 500 interruptors, 40 indicadors i 70 llums d'avisos. Incapaços de memoritzar totes les opcions possibles o pilotar només intuïtivament, va caldre ensenyar-los a pilotar usant procediments escrits, a més d'inventar i desenvolupar ordinadors que controlessin la infinitat de variables que presenta un viatge espacial.
Es varen construir simuladors mecànics per que podessin practicar el funcionament del CM i del LM, lluny quedaven encara els actuals simuladors informàtics. Va caldre també testar i provar els trajos espacials, sistemes d'emergència, orientació a l'espai i fins hi tot ensenyar-los nocions de geologia per tal que podessin decidir quines de les mostres de roques lunars eren les més interessants per dur a la terra.
El cap d'astronautes Deke Slayton decidia, fent servir un sistema de rotacions, quins astronautes serien els següents en volar en cada missió. Tot i que no he llegit el seu llibre, diria que per a l'elecció dels protagonistes d'una fita tan històrica van prevaldre sobretot les habilitats i capacitats demostrades per Armstrong (Gemini 8), Aldrin (Gemini 12) i Collins (Gemini 10)en situacions crítiques durant les missions i, suposo, durant les sessions d'entrenaments.
Es varen construir simuladors mecànics per que podessin practicar el funcionament del CM i del LM, lluny quedaven encara els actuals simuladors informàtics. Va caldre també testar i provar els trajos espacials, sistemes d'emergència, orientació a l'espai i fins hi tot ensenyar-los nocions de geologia per tal que podessin decidir quines de les mostres de roques lunars eren les més interessants per dur a la terra.
El cap d'astronautes Deke Slayton decidia, fent servir un sistema de rotacions, quins astronautes serien els següents en volar en cada missió. Tot i que no he llegit el seu llibre, diria que per a l'elecció dels protagonistes d'una fita tan històrica van prevaldre sobretot les habilitats i capacitats demostrades per Armstrong (Gemini 8), Aldrin (Gemini 12) i Collins (Gemini 10)en situacions crítiques durant les missions i, suposo, durant les sessions d'entrenaments.
Calia assajar-ho tot una i altra vegada doncs eren moltes les coses que podien fallar ...






.. i algunes van fer-ho. El 27 de gener de 1967 en una prova rutinària, tres astronautes van morir carbonitzats dins el modul de comandament degut a que l'atmosfera en que es feien aquestes proves convertia en altament inflamables els velcro que hi havien arreu de la nau per subjectar objectes en gravetat zero. Ningú va ser capaç de preveure-ho.
En el seu honor aquesta càpsula se la va anomenar Apollo 1.



















