Cap amunt

Una vegada hageu arribat al centre de Zermatt heu de tenir en compte que, excepte per allà on heu vingut, si us poseu a caminar en qualsevol direcció serà pujada. És el que té estar en el cul d'una olla.

Potser si sou uns màquines caminant ja us agradi això de tirar pel dret, però si no podeu fer el que fem la majoria : agafar remuntadors.
Zermatt és també una estació d'esquí a l'hivern, i en les part altes a l'estiu també. Per tant hi han dos ambients força diferenciats segons les dues èpoques de l'any. Tingueu en compte que sempre us estic parlant de l'estiu, amb fred i neu la cosa canvia bastant.
No obstant els principals remuntadors, telecabines, funiculars, cremalleres, metro, ascensors,... segueixen oberts durant la temporada d'estiu, fet força comú en els Alps. Això va molt bé per tal de fer excursions, doncs si les hagéssim de fer també de pujada estarien reservades nomes a gent amb una excepcional forma física.
Per tant podem comptar amb pujar als cims força alts de més de tres mil metres amb l'únic esforç de rascar-nos la butxaca. Esforç per altra banda gens menyspreable doncs no fan cobrar per les vistes però Déu ni do pels remuntadors.

Sí teniu un mínim de condició física es molt recomanable que planifiqueu una mica l'excursió i compteu en fer-ne una part a peu. Normalment es deixa la baixada per raons obvies, però també podeu fer caminades transversals. Vigileu amb les distancies, Zermartt està a uns 1600 m d'altitud i els remuntadors us poden deixar fàcilment per damunt dels 3000 m. Tingueu en compte el desnivell i que hi hagin estacions intermitges per si les cames us fan figa, per si hi aneu amb gent poc habituada a caminar per alta muntanya o per si el temps se us gira en contra.

Perquè si, amics meus, la millor manera de descobrir Suïssa és caminant.

L'indret

Si us fixeu darrere de la casa que surt en la foto hi veureu una grua, perquè a Zermatt també n'hi han.

Aquest mític poble dels alps suïssos el trobareu al final d'una de les valls que s'esquerden cap al sud fins a la frontera Italiana en el Cantó de Valais. Si hi aneu en cotxe l'haureu de deixar en el parking del municipi de Tasch, doncs no permeten anar més enllà. Per arribar a Zermatt haureu de caminar una bona estona o, com fa tothom, agafar el tren.

És un poble bucolicament massificat pel turisme. Sí, hi trobareu pràcticament totes les nacionalitats de turistes imaginables. Però malgrat el creixement urbanístic ha aconseguit mantenir l'encant de poble suís que tots ens imaginem en una postal. Podeu trobar en altres valls, més o menys properes, altres pobles més tranquils i assequibles, però la visita al llegendari poble és molt recomanable.

Quan hi arribeu, us adonareu de tot això al veure que és un poble sense cotxes als carrers, tan sols hi han carruatges tirats per cavalls i petits taxis elèctrics que junt a les cases amb les finestres plenes de geranis, la multitud de turistes armats amb càmeres fotogràfiques i les botigues de records fan que sigui impossible que no tinguis la sensació que estas de vacances.

Una vegada aquí podeu cometre l'error que fan alguns de quedar-se i visitar tan sols el poble. El més interessant ho haureu d'anar a buscar més amunt, cap a l'olla.

Aclariments

Doncs bé, entrem ja en matèria per tal que podeu esbrinar de que estic parlant i entendre en que consisteix la petita llicència de blocaire a la que fa referència el títol del tema d'aquest mes.

L'olla de Zermatt fa referència al conjunt de muntanyes que envolten la població suïssa de Zermatt.

El concepte deriva de la mateixa nominació que rep l'Olla de Núria. No, no vol dir l'artilugi de cuina situat en el Santuari de la Mare de Déu de Núria on les noies que volen esdevenir mares hi posen el cap demanat fecunditat a la verge. Fa referència al concepte que representen les muntanyes que formen la Vall de Núria, que l'envolten com una olla per tot arreu excepte per l'escletxa per on desaigua un riu.

Doncs bé, m'he limitat a aplicar aquest concepte per nominar allò del que us vull parlar. El conjunt de valls i muntanyes que envolten al poble de Zermatt, perquè si bé d'olles n'hi han moltes al Pirineu, als Alps o a la reste del món, de tant espectacular i emblemàtiques com la d'aquest racó suís no n'hi han gaires.

I ho faig al novembre per fer-ho coincidir amb el 27é Festival Caixa de Sabadell de Cinema de Muntanya que es celebra cada any a la localitat osonenca de Torelló.

... ostres 27é! ... com passen els anys ...

L'OLLA DE ZERMATT

No, el vídeo no té res a veure amb el tema.

7x20 The last urrah

En aquest capítol...

... el president electe successor de Jed Bartlet busca escola a la capital pels seus fills durant el període de temps previ a la presa de possessió del càrrec.

The West Wing va situar en la carrera presidencial a un aspirant d'origen hispà varis anys abans que Barak Obama fos elegit president.
Era creïble al 2004, just reelegit G.W. Bush, que un nord-americà pertanyent a una minoria ètnica podes aspirar a aquest càrrec? No se, però van fer-ho.

Si sou dels que, com jo, heu vist la serie amb posterioritat a la seva emissió per tv, és bo tenir en compte la situació real dels EUA en el moment en que s'emetien els episodis.
Hi ha per exemple, un capítol (3x00 Isaac and Ishmael) gravat a corre-cuita després dels atemptats de l'11-S.

Malgrat que la serie escenificava un idea de govern a les antípodes de Bush no va contribuir prou a evitar-ne la reelecció.
Diferent és podria considerar la influència que va tenir la campanya del candidat d'origen hispà Matt Santos, que s'allarga durant les dues darreres temporades i que permet entendre molt bé com funciona una campanya electoral a la presidència dels EUA. S'ha escrit força sobre el seu paral·lelisme amb la trajectòria de Barak Obama i seria molt fàcil dir que ha estat una copia si no fos per que la serie ja s'havia deixat d'emetre quan l'Obama va deixar de ser un desconegut i va començar la seva carrera cap a l'ala oest de la Casa Blanca.

En els 154 capítols n'hi han alguns on els guionistes es van atrevir a experimentar una mica. Un d'ells és 7x07 The Debat. Aquest episodi es va emetre en directe.
S'escenificava un debat presidencial entre el candidat republicà i el demòcrata, i per donar més realisme es va optar per filmar el capítol en directe com si fos un debat real. Fins hi tot va ser moderat per un periodista real, Forrest Sawyer. Tinc entès que degut a les diferencies horaries dels EUA es va fer dos cops, un per la costa est i una segona vegada per poder emetre-ho també en directe per la costa oest.

origen de la foto

Per cert, malgrat tot el que s'ha escrit en aquest bloc durant aquest mes d'octubre, visca la castanyada i botifarra pel puto jalouin.

6x08 In the room

En aquest capítol ...

... a més d'anar-se perfilant els candidats que optaran a succeir a Bartlet, entre ells el republicà Arnold Vinick, uns humoristes realitzen un numero de màgia en una festa privada a la Casa Blanca en el qual fan desaparèixer la bandera en mig de patriòtics focs d'artificials. No obstant, hi ha qui interpreta que el que han fet ha estat cremar-la.

No sabia del debat que tenen als EUA sobre si s'ha de penalitzar la crema de la bandera. Em va sorprendre que en una ocasió el president (fictici) defenses la no penalització d'aquest fet argumentant que violaria la llibertat d'expressió.

L'administració Bartlet és demòcrata i això es nota en l'argument de la serie. Però, malgrat el que es podria pensar inicialment, els republicans no sempre surten perden. Els seus arguments estan ben elaborats i defensats per personatges amb protagonisme, que en més d'una ocasió posen en evidència els arguments i maneres de fer dels demòcrates.

Un altra cosa que és present en els guions i que sempre m'ha admirat dels nord-americans ( cal vigilar amb aquesta serie perquè americanitza) ha estat el fet de les donacions. Sí, els ianquis donen diners per les causes en les que creuen. Donen diners per finançar les campanyes electorals i ho veuen de lo més normal, doncs tenen clar que una causa no prosperarà si no hi col·laboren.
Em pregunto d'on treuen la moral per tornar a donar diners després que el seu candidat hagi estat derrotat? Penseu que no ho fan tan sols en les campanyes presidencials, també donen pels senadors, congressistes i moltes altres causes.

Vosaltres doneu diners als partits polítics que voleu que guanyin? Els hi teniu prou confiança per posar-hi una petita part dels vostres estalvis? Si decidim que no els recolzem econòmicament, com ens podem estranyar de casos com en Millet o el Gürtel?

origen de la foto

4x13 The long goodbye

En aquest capítol ...

... C. J. Cregg, Secretaria de Premsa, s'absenta un dies de la Casa Blanca i torna al seu poble natal per atendre uns afers.

Claudia Jean és la nineta dels ulls dels fans de The West Wing, oi?
Un dels moments bons de la serie és quan en els primers capítols la C.J. ha anat al dentista i no pot parlar en la roda de premsa. Aleshores en Josh decideix fer ell la feina d'atendre a la premsa amb un resultat que permet valorar en la seva mesura la tasca que fa C.J. dins l'administració Bartlet.

El capítol, però, que referencio ara no em va agradar gaire quan el vaig veure. No és un episodi típic de la serie, trenca amb el ritme frenètic argumental i situa l'acció lluny de tot aquest microcosmos que és l'ala oest. Ho fa intencionadament, doncs aquesta aturada és el que experimenta la C.J. quan torna al poble on va néixer. No obstant em va deixar un record que alhora d'escriure aquest posts ha fet que el torni a mirar i l'hagi triat per parlar sobre la nostre protagonista.
El guió és bo i aconsegueix transmetre l'angoixa que poden patir la gent que es dedica a la política al contemplar la seva família mentre estan immersos en aquest "tren d'alta velocitat" que suposa estar a primera fila.
De fet, a tots els personatges de la serie els és impossible mantenir una vida familiar estable, excepte el president i la seva esposa, la primera dama com en diuen.

Al tornar a mirar aquest episodi, no m'ha desagradat tant que és recrei en el tòpic de situar el centre de tot a les capitals i considerar com a intranscendental la vida en els pobles, potser per que ara ho he interpretat com un recurs argumental per ambientar la trama principal.

Diuen que el personatge de C.J. està inspirat en la secretaria de premsa de l'època Clinton, Dee Dee Myers.
Per cert, recordeu qui és el nom en clau que li posa el Servei Secret a C.J.?

origen de la foto

4x01 20 Hours in America

En aquest capítol ...

... en Josh, en Toby i la Donna Mos , secretaria de Josh, es despisten, perden la caravana presidencial després d'un míting i es veuen obligats a tornar a Washington amb els seus propis mitjans.

Una bona oportunitat per fer una comparació entre els privilegiats mitjans logístics que disposen els governants, amb l'Air Force One pel lider que ens ocupa, i els que disposem la reste de usuaris. Així com també d'un intent per demostrar, i justificar, que aquests mitjans han de permetre als nostres dirigents optimitzar el seu temps i ser més productius.
En Toby, la Donna i en Josh tarden molt temps en tornar a la feina havent d' agafar cotxes, trens i avions de línia regular, mentre els seus companys enllesteixen els seus afers.

Els protagonistes d'aquesta serie treballen molt. Fan un munt d'hores, sovint s'han de quedar a sopar a la feina i sempre es queixen que en l'empresa privada cobrarien més. Ignoro si tot això es real o no, tot i que el darrer punt si que em sembla força verídic.
El que si que he llegit és que els polítics de veritat veuen als que surten en la pantalla massa innocents i massa idealistes. Imagino que hi haurà de tot en aquest món.

Ambientar l'acció d'una historia en uns despatxos pot arribar a fer-la una mica claustrofòbica i avorrida si no prens algunes mesures. Una d'elles són els famosos Walk and talk, usats i fins hi tot parodiats dins la pròpia serie. Això consisteix en que els personatges van recitant els seus diàlegs simultàniament van caminant per les instal.lacions, poden inclòs canviar varies vegades d'interlocutor abans d'arribar al seu destí. Pot semblar poc rellevant, però aquests recursos li donen molt dinamisme a la serie i fan el producte final molt més atractiu sense haver de renunciar a guions treballats basats en fets interessants.

origen de la foto

3x12 100.000 airplanes

En aquest capítol...

... el president demana al seu equip que avaluï la possibilitat d'engegar un gran projecte i que en Sam Seaborn, Ajudant de Director de Comunicació, ho inclogui en el Discurs de l'Estat de la Unió.

El projecte en qüestió presenta dimensions semblants a la proposta de Kennedy d'enviar un home a la lluna o la de Roosevelt de que els EUA construirien 50.000 avions per poder guanyar la segona guerra mundial, fet que semblava impossible.

A vegades penso que aquesta serie s'hagés pogut ambientar en un ajuntament d'un petit poble del nostre, o de qualsevol altra, país. Caldria canviar la sala de reunió de la cúpula militar amb capacitat nuclear pel despatx del cap de la guàrdia urbana, però no ens aniríem pas gaire més lluny en quant als plantejaments.
Un exemple pot ser aquest capítol. A quin alcalde no li agradaria proclamar un projecte desmesuradament ambiciós amb l'esperança de comptar amb el suport i complicitat dels seus ciutadans? Ser recordat en els llibres per dir una frase que va alterar el curs de la Historia?
Engrescar a tots els que t'envolten a ser protagonistes d'una aventura que ens ha de portar a un món millor?
Llaminer, oi?

No obstant poques vegades es dona la situació ideal per dur-ho a terme.
El més normal ha de ser que els teus col·laboradors t'acabin demostrant i convencent de la impossibilitat del somni. Saber tocar de peus a terra i conèixer les limitacions pròpies i de l'entorn que ens envolta ha de ser una de les grans virtuts d'aquells que aspirin a liderar.

L'altra virtut també hauria de ser no renunciar als somnis. Tots hem sentit a parlar de Neil Armstrong i ... quans avions creieu que és varen fabricar als EUA durant la segona guerra mundial?

origen de la foto

2x22 Two Cathedrals

En aquest capítol ...

... el president del Estats Units, Josiah "Jed" Bartlet ha de fer public la seva decisió sobre si es torna a presentar a les eleccions a la presidència i alhora també ha d'explicar un impediment, que ha estat ocultant, que podria impossibilitar aquesta reelecció.

Aquest capítol amb el que tanca la segona temporada és un dels millors i , segurament, també ho és de tota la producció televisiva que s'hagi fet mai. De fet la serie ha estat una de les que ha rebut més guardons i premis a llarg de tota la historia.

Tots alguna vegada hem sospesat el fet de fer un pas decisiu en les nostres vides i quan comencem a tirar endavant poden sorgir els dubtes sobre si haurem mesurat correctament les nostres capacitats i limitacions. Si aquests pas consisteix en dirigir la principal superpotència del planeta, aleshores dona peu a magnificar el gest i envolcar-ho amb una transcendentalitat aclaparadora.

No podem pretendre que els nostres governants siguin persones físicament perfectes. Al fer-se gran qui no té un all té una ceba, i no podem renunciar a la capacitat intel.lectual de persones que no siguin capaces de pujar a una bicicleta.
Cal però que aquestes limitacions siguin publiques? Hem de saber el raport mèdic diari dels nostres dirigents? Quines malalties marquen el límit del que s'hauria de permetre? Quan es pot considerar un engany no fer publica una malaltia d'un càrrec electe?

origen de la foto

Vaja, finalment aquest mes també estic posant "bonus track" a les fotos.

2x17 The Stackhouse Filibuster

En aquest capítol ...

... Josh Lyman, Ajudant del Cap de Gabinet, tanca un acord que afecta el finançament de la sanitat publica, havent de deixar-ne fora una petita partida. El senador Stackouse utilitzarà una tècnica parlamentaria per forçar a incloure-la.

A vegades sembla com si el guionista Aaron Sorkin, tingui una especial predilecció per Josh Lyman.
Aquesta es una serie força coral, es a dir que el protagonisme va recaient en diferents personatges. De fet en forces capítols, sobretot cap al final, quasi no hi surt el president. També hi han varies trames de diferent transcendència en cada capítol, fet que li dona molt d'interes i que pot dur a diferents percepcions segons l'espectador que estigui mirant la tele.

Estem parlant d'unes histories de ficció, amb personatges de ficció que es mouen en entorns reals. La tècnica del senador Stackhouse és real i consisteix en usar el torn de paraula a la tribuna del senat durant hores parlant de qualsevol cosa per evitar una votació.
Al descobrir detalls del sistema polític nord-americà tendeixes intentar comparar-ho amb el nostre, però aquí si que deixo que cadascú en tregui les seves conclusions.
El que si que pot tenir és un component pedagògic, com escrivia en Vicent Partal en aquest recomanable escrit.

Vist des de fora costa veure on s'acaba la ficció, tot i que he llegit que han estat assessorats per antic personal de la Casa Blanca i alguns dirigents han elogiat l'ambientació i el realisme. Polítics demòcrates sobretot, doncs aquest es el color de l'administració Bartlet.
Els republicans van posar a la serie el sobrenom de The Left Wing.

En totes les administracions es practica la política de passadís, aquells acords o decisions que es prenen o s'acorden pels passadissos i que després s'escenifiquen en els hemicicles. Hi veieu cap mal en això? Ho trobeu una mala praxis política? o per contra ho considereu quelcom profitós i necessari?

origen de la foto

1x10 In Excelsis Deo

En aquest capítol ...

... en Toby Ziegler, Director de Comunicació de la Casa Blanca, rep una trucada de la policia degut a que s'ha trobat una targeta seva en l'abric d'un indigent que acabava de morir al carrer.

No, no repassaré els 22 capítols de cadascuna de les set temporades de que consta la serie.
En Toby és un dels meus personatges preferits. Té una certa obsessió per buscar la puresa de les idees, fet que més endavant li acabarà portant problemes.
Tampoc voldria entrar ara a analitzar psicològicament els personatges, sobretot perquè no m'hi veig capacitat, sinó tan sols remarcar alguns detalls que m'han cridat l'atenció.

Aquí doncs en Toby es troba amb la impotència que sent davant d'uns fets que creu injustos, en aquest cas el tracte que reben els veterans de guerra, i la impossibilitat de canviar-ho.
Jo diria que qualsevol persona que es pugui dedicar a la política amb honestedat s'ha de trobar amb aquesta sensació en algun moment o altra, treballis en un petit ajuntament o en un poderós govern.
Davant d'això el nostre protagonista decideix fer un petit i arriscat gest, quelcom correcte però fora del que està establert, amb la esperança de que potser pot servir d'alguna cosa.

"I can only hope so", o tal com la vaig sentir jo en la versió doblada "Eso espero", és va convertir en una de les frases emblemàtiques de la serie.

origen de la foto

1x01 Pilot - El Ala Oeste de la Casa Blanca

En aquest capítol ...

... al ser el primer programa es presenten els personatges. El Cap de Gabinet, en Leo McGarry arriba a l'ala oest de la Casa Blanca i hi fa una passejada per diferents estances, gairebé ensenyant-nos les oficines com si fossin un personatge més de la serie.

The West Wing és una serie de tv que ens explica el dia a dia en l'administració del president fictici dels Estats Units Josiah Barlet.
Al començar a mirar-la vaig buscar per internet un plano de l'ala oest, que és la part de la Casa Blanca que està ocupada per les oficines de l'administració. Va ser impossible seguir la serie doncs el plató de tv no és exactament com les instal.lacions reals. Són força aproximades, el despatx oval si que es una fidel reproducció de com era el despatx durant l'administració Clinton, així com també alguns exteriors i certa decoració.

Finalment, vaig trobar aquesta web on hi ha una comparativa entre la real West Wing i la de ficció.
I si he dit que el despatx oval es igual, qui hagi vist la serie de seguida es fa la mateixa pregunta sobra l'altra gran protagonista de l'arquitectura de la seu nord-americana. El saló Roosevelt si que existeix, però es molt més impressionat el de la serie. El saló recreat és una sala que imposa, on es veu que s'hi poden firmar acords molt transcendentals, quasi que t'hi sentiries important fins hi tot signant el teu propi finiquito. De fet, els mateixos protagonistes aprofiten la presència que dona la sala per tancar negociacions en més d'una ocasió. Estic segur que altres polítics en el món real que disposen d'intal.lacions impressionats també la fan servir aquesta tècnica.

Al llarg de la serie veurem també altres "protagonistes" principals com la Sala de premsa o d'alguns racons de la Casa Blanca que només surten esporàdicament com ara el cinema, aquest com que està situat a l'ala est li toca un paper d'artista convidat.

THE WEST WING

No soc gaire de mirar series de TV, però aquesta val la pena.

Brindem per acabar

Bé, no se si us ha vingut ganes de prendre una cerveseta o no. En tot cas reconec que aquestes fotos si que conviden a anar a obrir la nevera.

Salut!



De cara a l'octubre tinc que tractar un tema ara que encara el tinc fresc en la memòria. Sabeu qui és en Josh Lyman?

Escombrar cap a casa

Us deixo aquí una relació de les empreses elaboradores de cerveseres artesanes catalanes que han participat en l'Aula del gust de la Festa del porc i la cervesa de Manlleu:

. Cerveses Glops
. Companyia Cervesera del Montseny
. Cerveses Fortiverd
. Cerveses Kek's

Volia també posar una llista de blocs i webs sobre cervesa, així com fer una llista de marques de cervesa, però és que n'hi han tantes que us deixo aquest enllaç on podeu buscar-les vosaltres mateixos.

origen de la foto

Elaboració pròpia

Visitar indrets on cada bar es fabrica la seva pròpia cervesa permet sortir de la monotonia de les marques comercials i apreciar la riquesa i varietat d'aquest producte. Una mica com amb el vi.

A mi m'agrada més la cervesa que el vi, entre altres coses perquè la cervesa serveix per treure la sed i el vi no. Però malgrat que m'agrada molt, no m'agrada veure'n molta. Amb més de dues ja tinc malt de cap l'endemà.
Tal com ens han explicat en els comentaris del darrer post (gracies Joan), no oblidem que estem parlant d'un producte amb alcohol i les conseqüències que això comporta. Evidentment que cadascú faci el que cregui convenient, i jo crec convenient no fer apologia de l'alcohol i si fer-ne de les bones virtuts de la cervesa si es pren amb responsabilitat.

Així doncs estàvem parlant de la varietat que suposa els fet de que molts locals del centre d'Europa es fabriquin la seva pròpia cervesa i la varietat gustativa que això comporta.
Com que és molt difícil trobar al super aquest tipus de cervesa, he escollit per al post d'avui la Franziskaner Weisbier, que malgrat ser una cervesa industrial em serveix per il.lustrar el concepte de cervesa centre-europea.

Per cert, m'he deixat caure per la Festa del porc i la cervesa de Manlleu i he pogut assistir a un tast guiat de cerveses artesanals a càrrec de l'Àlex Padró de Cerveses Glops.

N'hem de parlar d'aquests tipus de cerveses.

El centre del món

Malgrat que m'agraden molt les belgues, la millor cervesa del món és la que es beu al centre d'Europa. El triangle que formen Alemanya, Austria i la República Txeca és ideal per cultivar una panxulina cervesera.

Seguint el criteri d'una birra fàcil de trobar al super, he triat per aquest post la cervesa Pilsner Urquell. No m'estendré en tecnicismes que podeu trobar a la Viquipèdia sobre la cervesa pilsner, les pale lager i les lager, lectura molt recomanable si us interessa el tema.

He dit abans que la millor cervesa és la que es beu al centre-europa doncs em reitero en que si aquesta cervesa la portes cap aquí, no és el mateix. Ni aquesta ni cap altra. Deu ser cosa de la pressió atmosfèrica, la temperatura o jo que carai se. Peró si les prens en el seu lloc d'origen totes les cerveses són molt més bones.

En aquests zones hi han locals que es fabriquen la seva pròpia cervesa, per tant la varietat por ser molt gran i una tasca impossible degustares totes.
Així com les belgues prefereixo beure-les en copa, per aquestes cal utilitzar la gerra. El tamany ja és una qüestió personal de cadascú.

De cara a la setmana que ve, casualment doncs no hi pensava, en celebra a Manlleu la Festa del porc i la cervesa. Tot i que hi haurà productes típics locals derivats del porc, si és veu quelcom com la foto que he triat per avui no la podríem pas considerar originari de la comarca d'Osona, malauradament.

origen de la foto

Les belgues trapenques

Dins del món de les cerveses elaborades en monestirs belgues hi destaquen les trapenques. Són les que tenen el seu origen en un monestir de l'ordre cistercenc dels monjos trapencs.

De monestirs d'aquesta ordre que elaborin cervesa n'hi han set, sis a Bèlgica i un de molt proper a Holanda, que són les marques de cervesa Westmalle, Westvleteren, Achel, Chimay, Orval, Rochefort i l'holandesa La Trappe.

Aquestes cerveses són lo millor de lo millor.
La Chimay es la que prenc més habitualment doncs és la que em costa menys de trobar al supermercat, tot i que si cerqueu una mica les podeu acabar trobant totes. La que m'agrada més es la Chimay que té l'etiqueta de color blau, molt més que la vermella i no recordo ara si la de la etiqueta blanca és millor o no. És a dir que aquestes cerveses n'hi han de varis tipus, amb diferents fermentacions, etc, i val la pena anar-les degustant.

Els monestirs es poden visitar, o bé instal.lacions annexes, i són una molt recomanable visita si aneu per aquella zona. No tan sols els set trapencs, també els altres que elaboren cerveses d'abadia.
Ves per on escrivint aquest post he localitzat l'origen de La Trappe a Tilburg, Holanda, i resulta que hi he estat molt aprop en dues ocasions i al no saber-ho vaig desaprofitar l'oportunitat de visitar-ho.

Malgrat ser aquestes de les millors cerveses, no he trobat una bona foto, però us deixo aquesta on és veu una ampolla de porcellana amb un tap com els del cava.

Origen de la foto

Les belgues d'abadia

Són cerveses d'abadia les inspirades en cerveses elaborades en interior de monestirs o abadies, majoritàriament fetes a Bèlgica.

Com a referència m'he quedat amb la Leffe, doncs és la més freqüent de trobar en les estanteries dels nostres supermercats. No tant als bars, per la qual cosa per a mi s'han convertit en un tipus de cervesa per prendre a casa. El moment ideal es abans del sopar, aquells en que tens convidats o que vols trencar la rutina. Ha d'estar ben fresca, servida en copa, amb un dit d'escuma i per prendre-la en aquells moments previs a l'àpat en que acabes de preparar la taula o la gent va arribant.

Un detall, si demaneu aquests tipus de cervesa a Bèlgica us demanaran si la voleu amb grosella o no.
Sí, hi tiren xarop de grosella, no gaire, un pensament, just per fer-hi un creu damunt de l'escuma i després la remenen amb una cullera. A mi m'agrada i us recomano que si ho feu compliu amb el ritual de llepar la vostre cullera una vegada remenada.
Una altre de les raons per les que he convertit aquestes cerveses en casolanes era degut a la cara que posaven el cambrers d'aquí quan els demanava si m'hi podien posar un rajet de grosella. Vaig abandonar ja fa temps.